…com si són 15 minuts

Manifestació artística. Si reflexionem sobre aquestes paraules trobarem que el terme que conjuguen exclou qualsevol possibilitat d’un sistema abstracte. L’art és una suma de concrecions. No existeix cap expressió concreta d’un sistema, com no existeix cap expressió concreta d’una teoria. Només existeixen cristal·litzacions d’aquests postulats en obres concretes. D’aquí l’aparició de la paraula manifestació, entesa aquí de manera anàloga a les aparicions bíbliques d’àngels, dimonis i divinitats emprenyades vàries. Darrerament, la paraula obra s’està descartant en funció de la paraula projecte. El terme pot arribar a ser més exacte, a l’incloure dos factors més de complexitats a l’obra: el seu procés i el seu valor de sèrie, una contextualització en una família d’altres obres pròpies o alienes que puguin expandir, sumar, matisar certs aspectes de la proposta.

Les teories poden trobar la seva manifestació únicament per reducció a l’absurd. Potser el millor exemple que conec per a il·lustrar-ho siguin els 4’33” de John Cage. La peça, ben interpretada, ens obsequia amb 4’33” de silenci perfecte, materialitzant tot un seguit de teories que sempre m’ha fet molta mandra llegir sobre el zen, Erik Satie i els silencis tensos, Lord Chandos, etcètera. Es troba en dues versions: per piano sol i per orquestra. Un cop vaig assistir com a espectador a la versió per orquestra. El director es va girar al públic (únic moment en tota la funció que ho va fer) i, solemnement, va anunciar que passarien a interpretar la peça. Tot pregant novament més silenci i més desconnexió de mòbils, com si això resultés innecessari al bell mig d’un pianissimo de Debussy. Va alçar la batuta, els músics van preparar els instruments i va començar l’espectacle. La meva incultura em posava en perill constant que se m’escapés el riure. Vaig creuar la mirada amb una espectadora tres cadires més enllà, desviant-la al constatar que ella estava tan a punt de riure com jo mateix. Em va semblar que el primer violí tenia ganes de gratar-se. Un senyor va tossir. Algunes cadires cruixien. Alguns músics feien petits moviments que emulaven, amb certa elegància, les tècniques d’air-guitar. Cap al final la gent s’inquietava. Es tensava d’aquella manera que et tenses quan vols evitar que la teva butaca segueixi fent sorollets i encara en fa més, per torna. Així que se’m van passar les ganes de riure vaig començar a avorrir-me. Finalment, el director va alçar la batuta, els músics van alçar-se i tothom a aplaudir. Desconcertat, vaig consultar a youtube la versió interpretada pel propi John Cage (piano sol): 4’33” més de silenci perfecte. Cage es mou seguint una mena de Tai-Txi a càmera lenta, apropant i allunyant les mans al piano jugant clarament amb foc: si tremolés premeria una tecla i plaf, un error d’interpretació. Al final es gira al públic, que torna a aplaudir entusiasmat.
4’33” és una peça absurda. No presenta, ni pot presentar, cap possibilitat d’interpretació cenyint-se a l’estructura interna de la cançó. Perquè no hi ha cançó. Són 4’33” de silenci. Poden ser quinze minuts o tres segons. Pots estar davant un violí o a tres kilòmetres d’ell. Pots estar dormint, si no ronques. És el Vestit Nou de l’Emperador: sense ajut exterior és impossible trobar-li cap sentit. Teoria referint-se a la teoria. I, com a màxim, la possibilitat d’un cert gaudi intel·lectual, allunyat completament d’uns sentits als que voluntàriament es priva de qualsevol estímul: a Guantánamo, d’això en deien tortura. 4’33” és una regla sense excepcions. Quan mirem al seu interior trobem la buidor absoluta.
Una materialització concreta d’una teoria la nega. Per definició. Constitueix una segona pell relacionada amb el cos humà i amb l’exterior per aproximació, mitjançant unes regles que remetran pròpiament a ella mateixa d’una manera autònoma al propi cos i a l’espai exterior. I és a partir de l’aparició d’aquestes regles autònomes que l’obra prendrà sentit. No com a teoria, sinó com a aplicació concreta d’aquesta teoria al marge de la teoria seminal que hagi animat la realització.

This entry was posted in crítica, música, Scalae. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *