Col·lapsant edificis

L’arquitectura sempre arriba al final(1). A 1977 es falla el concurs per al Centre Georges Pompidou, a Paris. L’edifici, projectat per Renzo Piano i Richard Rogers(2), arquitecturitza l’exhibició descarada, gairebé pornogràfica, de les tripes d’un edifici: l’estructura(3), les instal·lacions, els elements de comunicació vertical. El CGP és, essencialment, un gran apilament de naus diàfanes que han arraconat a la façana (que ha conformat la seva façana amb) tots els espais i elements que l’han de servir i condicionar. Tots aquests elements, sobredissenyats fins a la paròdia, proclamen, criden la seva existència disposats i pentinats per a mostrar-se aparatosos i fora d’escala vers el seu entorn, fins vers el propi edifici. El contrast, tan valent com brutal, reflexiona i posa al dia el Moviment Modern. Que el president del jurat fos Jean Prouvé aprofundeix i consolida aquesta relació: més que un edifici revolucionari, el CGP estableix les bases per a una revolució. Edificis(4) com el Lloyd’s de Londres, de Richard Rogers en solitari, convertiran aquesta sensibilitat en estil molt ràpidament.

ontourwithrp-p017
Renzo Piano, Richard Rogers. Centre Georges Pompidou

Vint anys més tard, arquitectes com Rem Koolhaas es deslliguen de l’estela del CGP fent aparentment el mateix amb un matís, però, que converteix les seves propostes(5) en revolucionàries: les tripes exhibides es basteixen amb els mateixos elements, i de la mateixa manera, que quan no estan preparades per ser vistes. Koolhaas mostra conductes d’aire condicionat d’acer galvanitzat barat, maquinàries industrials dissenyades per a ser tancades a recintes d’instal·lacions, estructures encofrades per a ser revestides. Lluminàries industrials d’aparcament o de conducte de serveis. Façanes realitzades amb el mateix U-glass concebut per a les escales d’emergència. Plaques de cartró-guix encintades sense pintar. Edificis com el Kunsthal, el McCormick Centre o, sobretot, els túnels de tramvia de la Haia exemplifiquen aquesta manera de projectar. Que crearà escola ràpidament: només cal pensar en Herzog & de Meuron i el seu Museu de Duisburg, on es rehabilita una fàbrica cegant les finestres i obrint una nova trama de buits a l’escala del museu superposada a l’antiga mostrant els rastres i l’impacte d’aquesta superposició o en tota l’obra dels francesos Lacaton & Vassal, per exemple.

Koolhaas_IIT-McCormick-T_40
OMA- Rem Koolhaas. McCormick Centre, Chicago

metro la haia joao omelas
OMA- Rem Koolhaas. Túnel de metro de la Haia. Foto: Joao Omelas

L’arquitectura catalana arriba a això encara més tard, essent capaç, a canvi, de proposar projectes tan sòlids com les estacions de metro de la línia 9 de Jordi Garcés – de Seta – Bonet o la rehabilitació de la fàbrica Fabra & Coats de Bacardit-Ruisánchez.

Metro-L9_2
Garcés- de Seta- Bonet. Estacions de metro L-9, Barcelona. Foto: Adrià Goula

Rehabilitació-Fabra-i-Coats_14
Bacardit-Ruisánchez. Rehabilitació fàbrica Fabra & Coats. Foto: Ferran Mateo

Aquesta estètica crua, que juga amb el vulgar i l’ordinari més que amb el senzill i el modest, sempre una catarsi fràgil d’aquests termes que, actualment, s’ha consolidat(8) en una miríada de projectes, té les seves fonts en diversos moviments culturals de principis dels 80.

La dècada dels 80 s’inicia amb Europa i Nord-Amèrica en crisi. Fa cinc anys de la derrota americana a la Guerra de Vietnam, i set de la crisi del 73, que portaran governs conservadors de línia dura a USA i a la Gran Bretanya.
La URSS, a cinc anys de la seva desaparició, acabarà governada per Konstantin Chernenko, un exconserge alcohòlic, la viva imatge de la gerontocràcia que ha enquistat un règim que sembla etern(9). Com ha passat recurrentment al llarg de la història, al bell mig d’aquesta depressió es produeix una revolució cultural d’abast encara per determinar.

A Nova York, ciutat en bancarrota, s’ha creat una escola de cinema(10) que roda sense demanar permís, sense tallar els carrers, convertint la ciutat en un protagonista més: Taxi Driver (1979), de Martin Scorsese, en podria ser l’exemple paradigmàtic. Violenta, desencantada, de missatge furiós i ambigu, consolida tota una estètica de la sordidesa i la depressió(11).

Captura de pantalla 2014-03-18 a las 17.16.33
Martin Scorsese (Michael Chapman, dir. fotografia). Taxi Driver, 1979: rodar amb el que hi ha.

A la Gran Bretanya aquesta cultura s’expressa principalment mitjançant la música: són els anys del naixement del punk i la new wave. Grups com The Sex Pistols, Joy Division, The Clash, The Birthday Party(12), The Cure o The Smiths simplificaran la música tant en instrumentació com en estructura: cançons curtes, harmònicament primàries(13), amb els instruments al mateix volum que la veu, parlen de decepció, depressió, drogues, anarquia i violència. La perifèria(14), on es viu la depressió de la depressió, serà el punt d’origen del moviment, auspiciat a l’ombra per una sèrie de productors de gran cultura i coneixements musicals.

Penny Smith - The Clash London Calling
Paul Simonon, de The Clash, destrossant el seu baix a un concert a Nova York York. Foto: Pennie Smith

A 1980, Berlin, que ha quedat en zona russa després de la repartició del territori a 1945, és la capital de la RDA. Els tres sectors restants de la ciutat(15) constitueixen ara una illa occidental completament envoltada per un mur i un camp de mines, connectada umbilicalment a la resta de la RFA, on ha quedat adscrita, a través d’una carretera i un pont aeri. La ciutat està ofegada i arruïnada. La música serà, igual que a la Gran Bretanya, un dels vehicles d’expressió més importants per a la vida cultural de la ciutat: el club SO3, o músics com David Bowie i Iggy Pop converteixen la ciutat en la base des d’on enregistrar títols imprescindibles com Heroes(16), o Lust for life, els dos de 1977, i posen la llavor per als moviments locals: grups com Slime, Razzia o Canalterror(17) a la fora de Berlin o, ja a la ciutat, auchSSlag(18) al Berlin Est i Einstürzende Neubaten, Die Haut o Nick Cave and The Bad Seeds(19) al Berlin Oest.

einsturzende neubaten
Einstürzende Neubaten a principis dels 80

die haut nick cave Leo Van Velzen.
Die Haut girant amb Nick Cave com a vocalista. Foto: Leo Van Velzen

Els tres grups berlinesos, confinats literalment dins una tanca, establiran ràpidament relacions entre ells. Els tres grups tindran en comú una vida molt llarga (Einstürzende Neubaten i The Bad Seeds segueixen grabant i girant, estant els dos grups en un gran moment de forma) i una major riquesa musical que els seus col·legues de la resta d’Alemanya i del Regne Unit. El punk berlinès serà un moviment transversal, la baula que connectarà simultàniament les altres dues ciutats (Nova York i Londres) i el moviment amb l’alta cultura.

La figura clau serà el poeta, cantant i guitarrista Blixa Bargeld (pseudònim de Christian Emmerich). Bargeld formarà part dels tres grups(20) i liderarà Einstürzende Neubaten, el primer a fundar-se. El Bargeld guitarrista serà responsable de tota l’experimentació dels primers Bad Seeds, on surt a escena tocant una guitarra Fender Mustang, de menys registre que les guitarres elèctriques convencionals al ser concebuda per Leo Fender com una guitarra barata d’estudi. Bargeld començarà la seva carrera distorsionant l’instrument a base d’una pedalera que, a principis dels vuitanta, li és robada durant un concert. El músic no la substituirà, i a partir d’aquell moment, prescindirà d’aquests ginys, reduint el seu so al que és capaç de produir amb les sis cordes connectades a l’amplificador, sense més. Al primer disc de The Bad Seeds, From her to eternity, Bargeld serà el colíder del grup, que abandonarà a 2003 després de la gravació de Nocturama(21). Bargeld semblarà usar The Bad Seeds com una marca blanca del seu propi grup on pulir i exorcitzar les seves vel·leïtats melòdiques: Eistürzende Neubaten tindrà, així, camp lliure per a situar-se al marge de qualsevol circuït convencional.

blixa-bargeld-teho-teardo-berlin-x-27
Blixa Bargeld

Nick+Cave+and+the+Bad+Seeds+Nick+Cave+and+Blixa+Bargeld
Nick Cave i Blixa Bargeld, en concert

…Instead of recreating the sound of breaking glass, just break glass. It’s a lot more fun! You can also get much more expression by hitting things live. Every time you hit a metal bar, you hit it differently. We never really made friends with the velocity of keyboards. The only samples we ever use are string samples to demo the string arrangements. But we then get an arranger in who writes out the string parts and we overdub live strings. Also, playing industrial things live is a very visual thing. Many of the things we do have theatrical value. You can get more expression into music and the audience can actually see what we do. That has great entertainment value, including all the mishaps and fuck-ups.

Alexander Hacke, un dels membres fundadors del grup, resumeix el seu l’esperit amb aquestes declaracions. Einstürzende Neubaten són un pont entre les arts visuals, la música i el món de la cultura des del primer dia. Situats a mig camí entre la performance, el teatre i els concerts convencionals, la radicalitat del grup no es basa tant en una actitud destructiva, unes lletres provocadores o una posta en escena basada en provocar rebuig, com és el cas del punk anglès, com en una depuració extrema del llenguatge musical que els porta a prescindir pràcticament de l’harmonia i, sovint, de la melodia. A Kollaps, un dels treballs seminals del grup, la guitarra no està afinada, i és usada com un instrument de percussió més: distorsió, sons metàl·lics, so blanc proviment de l’amplificador. Einstürzende Neubaten toca amb els sons de la ciutat. Vol tocar, literalment, la ciutat. I, a diferència dels grups posteriors que practiquen el que s’acabarà anomenant so industrial (industrial sound), ni samplegen ni pregraben aquests sons.

sid-vicious-of-the-punk-group-sex-pistols-injects-himself-with-heroin-in-1978
Sid Vicious, baixista-que-a-penes-savia-tocar-el-baix, de The Sex Pistols, s’injecta heroïna: punk com a actitud.

einsturzende4.l
Alexander Hacke tocant materials de construcció: punk com a sistema.

A 1984, el grup és cridat per a un concert a l’ICA de Londres. Proposaran el Concert per Veu i Màquines i apareixeran a l’escenari amb una formigonera, una serra de cadena, un martell pneumàtic, martells, planxes d’acer, ampolles de vidre… i un piano. Durant el concert, el grup fabricarà formigó, al que posteriorment s’afegiran els vidres trencats durant la representació. La mescla ferirà alguns espectadors de primera fila. Quan el grup es disposa a formigonar el caríssim equip de so de la sala, els membres de seguretat són cridats a desallotjar l’escenari. El concert acabarà en una batalla campal entre el personal de seguretat i els tècnics del grup. Un diari londinenc de l’època definirà l’esdeveniment com possiblement, la millor representació des de la Crucifisió de Jesucrist.

Vint anys més tard d’aquest concert aquesta estètica ja ha passat a l’arquitectura i s’ha consolidat en projectes com els abans esmentats. Einstürzende Neubaten s’ha convertit en una institució prestigiosa, i els seus concerts en un esdeveniment social que segueix interessant el públic jove mentre ha guanyat en profunditat cultural. Alemanya, i Europa més tard, s’han reunificat. Berlin torna a ser la capital de sempre, i s’hi paga en Euros igual que a Paris. El nou govern, que ha acabat amb la RDA(22) empresonant dos anys Erich Honecker, s’enfronta a un testimoni construït incòmode: el Palau de la República. L’edifici, bastit el 1973 pels arquitectes Heinz Graffunder i Karl-Ernst Swora, ha estat la seu de govern de l’Estat dels Treballadors(23). Una patologia constructiva menor(24) serà l’excusa per condemnar l’edifici, una mostra d’arquitectura moderna mereixedora d’una tesi doctoral, a la picota. Einstürzende Neubaten(25) liderarà la campanya per salvar l’edifici. Quan aquesta fracassa, el grup celebrarà un concert, el 4 de novembre de 2004, on es convertirà l’edifici en un instrument musical: de ser més conseqüents haguessin pogut transformar en concert el seu enderroc. Però no: el grup usa la seva radicalitat no per destruir la cultura, sinó per crear-la. Per revolucionar-la. Per qüestionar, a través d’ella, la ciutat i el sistema on vivíem.

Berlin, Palast der Republik
El Palau de la República de Berlín. Foto: Bundesarchiv

L’edifici està enderrocat, i el Govern està reconstruint el Palau Reial, destruït pel canceller Walter Ullbricht després que quedés greument danyat a la Segona Guerra Mundial, que havia ocupat aquest mateix solar: un palau barroc substituïnt un edifici modern. I es que, avui en dia, ser modern és ser reaccionari(26).

579px-Berlin_-_Musterfassade_des_Berliner_Stadtschlosses
Prova de façana per a la reconstrucció del Palau Reial. Foto presa a 2012 al mateix solar del Palau de la República.

Enllaç al concert d’Einstürzende Neubaten del 4 de novembre de 2004 al Palau de la República.

(1) La frase, i la reflexió, són de Juan Domingo Santos.
(2) Amb la col·laboració imprescindible de l’enginyer Peter Rice, que es convertirà als anys posteriors en soci de Renzo Piano.
(3) I les seves unions: proveu d’imaginar l’edifici sense les Gerberettes.
(4) D’una qualitat excepcional, per altra banda.
(5) Per fi.
(6) Que beu, també, d’una segona font (que tan sols es pot insinuar aquí per l’extensió de l’argument): l’ús de materials en brut a l’arquitectura popular, singularment la catalana.
(7) Recordar textos tan imprescindibles per entendre la nostra cultura com Junk Space, de Rem Koolhaas, o El mundo como supermercado, de Michel Houellebecq.
(8) I desdibuixat, evidenciant la dificultat de projectar d’aquesta manera tan aparentment (i frívolament) honesta.
(9) Eternament gris, també.
(10) Que, malgrat ser un invent francès, constitueix l’art americà per excel·lència.
(11) Midnight Cowboy, de John Schlesinger (seminalment), The French connection, de William Friedkin, o Escape from New York, de John Carpenter, són alguns exemples d’aquest tipus de cinema, que també coneixerà una derivada espanyola de la ma de José Luís Garci a la seva bellíssima pel·lícula de 1981 El Crack, que converteix Madrid, Nova York i la comparació entre les dues ciutats en un personatge més, i en el subtema més interessant i emotiu de l’obra.
(12) Primera aparició de Nick Cave a aquest article.
(13) Jocs harmònics de tònica-dominant-tònica o tònica-sensible-tònica depenent del to, sense modulacions ni acords pont, ritmes binaris accelerats, molta distorsió per a amagar la falta de tècnica de la majoria dels instrumentistes.
(14) Manchester primer, Bristol més tard.
(15) Britànic, americà, francès.
(16) Que, juntament amb Low i Lodger forma el que es coneix com la Trilogia Berlinesa.
(17) Les connexions del punk amb el feixisme estan ben estudiades. Recordar els articles de Tom Wolfe al respecte, escrits a l’època, on s’explora la connexió entre els punks i els skinheads (un skin és un punk que s’ha afaitat la cresta), i recordar el propi nom d’un dels grups fonamentals del moviment: Joy Division, homenatge a les brigades d’esclaves sexuals jueves forçades a prostituir-se als camps de concentració nazis.
(18) Grup que va durar a penes un any per la pressió del règim.
(19) The Bad Seeds s’origina pel canvi de nom de The Birthday Party motivat per l’emigració de Nick Cave i el multiinstrumentista Mick Harvey a Berlin. Harvey, guitarrista de TBP, debutarà a TBS com a baterista per recuperar després el seu instrument natural.
(20) De Die Haut tan sols per un curt període de temps, quan el grup enregistra l’excepcional Burnin’ the ice amb Nick Cave com a vocalista principal.
(21) I la música de The Bad Seeds canviarà per sempre. El lideratge musical del grup (experiment Grinderman pel mig) passarà de Bargeld a l’australià Warren Ellis, de formació clàssica, que aportarà un so més cru, directe, menys experimental, més melòdic i proper a la música contemporània. Ellis valorarà l’herència Bargeld tocant una altra guitarra d’estudi, la Fender Duo-Sonic, o fins i tot, un Mandocrastor, ukelele elèctric de registre limitadíssim. La seva tècnica, depuradissima, supera, però, les limitacions dels instruments, fet que Bargeld mai es permetrà.
(22) Una lectura atenta de les novel·les i assajos de Günter Grass explica bé el tema. Recomano especialment Ein weites feld (Una llarga història, publicat per Edicions 62)
(23) Apart d’una seu de govern, l’edifici incorporava restaurants i programa cultural consistent en un museu i unes galeries d’art: el Reichstag actual funciona amb un programa sospitosament semblant.
(24) I, per descomptat, fàcilment reparable.
(25) Contradient el seu nom, que es pot traduir com Col·lapsant Edificis. El grup edita regularment una col·lecció de rareses, experiments i cares B de singles sota el nom genèric de Strategies Against Architecture.
(26) Novament la cita, i la reflexió, és de Juan Domingo Santos: disculpeu la meva mania de fer articles circulars.

This entry was posted in crítica and tagged . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *