Capelletes

Totes les fotos: Jaume Prat

En Bernat Bastardas em va explicar moltes històries tot passejant la meva tendinitis sota la pluja veneciana (sense paraigües) i una quantitat flipant de gent ha demostrat interès pel tema. Així que, gràcies a tots ells, aquí va:

VEN_10
Aquí vaig començar a prendre conscència de les capelletes. Foto: octubre 2010.

Ens hem acostumat a mirar Venècia com una mena de Meca dels viatges de noces(1): aquell lloc decadent, tan exòtic com es pugui demanar a un destí proper, un lloc amb totxos i Bellini i Spritz i sempre els mateixos plats de pasta que, afortunadament, solen servir al dente. Venècia és un parc temàtic que és obligat mirar tan superficialment com es pugui(2). La ciutat, però, et dóna pistes continues sobre la seva naturalesa profunda, mai millor dit això de profunda. Venècia és una ciutat construïda amb finalitats defensives(3), industriosa, voraç i viva com poques.

Venècia és l’emplaçament triat per a que una colla de mercaders s’hi fessin forts amb tota la seva cort, farts que les rivalitats amb tothom(4) els impedissin exercir lliurement la seva activitat. Mercaders que van aconseguir que els deixessin tranquils per una estona mitjançant el senzill procediment de triar el pitjor lloc que van trobar: uns aiguamolls salobres infestats de malària precàriament protegits de les envestides de l’Adriàtic per braços de terra sempre insuficients. Un lloc literalment aïllat tan fàcil de defendre com difícil d’habitar: estigues sempre dragant fons, consolidant perímetres, apilant pilots de fusta bona per a fonamentar qualsevol cosa que es vulgui aixecar més amunt de l’alçada de la vista. Un lloc tan fotut que només podia ser viable si es convertia en una de les meravelles del món. Una meravella en progrés constant: espreme’t sempre el cervell per idear i perfeccionar procediments enginyosos d’obra civil que canalitzin les aigües altes per a controlar-les mitjançant zones de sacrifici i protecció. Venècia, envaïda pel turisme i tot, segueix viva. No pot estar altra cosa que viva. La ciutat és una lluita incessant contra els elements. De vegades imagino el Venecià com una mena d’idioma derivat de l’esquimal en que no tenen un terme genèric per a anomenar l’aigua, sinó quaranta accepcions complementàries per a referir-se a aspectes específics del problema, a saber, la humitat, la sal, els corrents, les onades, el reflux. La marea. La capil·laritat. Cada cas té la una problemàtica específica que, imagino, deu omplir diversos tractats gruixuts.

Venècia està viva perquè, tot i estar carregada d’història, no té passat. No se’l pot permetre. Tota la ciutat viu al present(5), un present continu que, si deixa de ser transitiu, esborrarà ràpidament qualsevol empremta humana: els aiguamolls són allà reclamant la seva naturalesa. Deixa de dragar, deixa d’apuntalar, deixa de reforçar-ho tot i es tornarà a ells a una velocitat astoradora. Venècia és un dit pressionant contra un tros de cautxú: si el retires torna a la seva posició original. L’obra de Palladio, doncs, té deu anys, no cinc-cents. No la pots deixar sola gaire més temps que això.

gardella-a-la-giudecca
Edifici de Ignazio Gardella enfrontat al Redemptor de Palladio a la Giudecca: Venècia contra els elements. Foto: setembre 2012.

Les capelletes, com tota manifestació religiosa, tenen el seu origen en una activitat humana intensa, en algun fet que valgui la pena posar en relleu per a reflexionar-hi. Les capelletes són la sacralització, algun tipus de sacralització, d’aquesta lluita contra els elements. Primera observació important: solen estar plenes de parts mòbils que es conserven i es mantenen. Algunes compten, fins i tot, amb instal·lació elèctrica. Les cintes de colors romanen vives, gens esvaïdes ni esfilagarsades. Les fotografies no es descoloreixen.

Les capelletes estan distribuïdes uniformement per tota la geografia de la ciutat(6). Mantingudes. Restaurades. Les capelletes són condensacions d’aquesta lluita, tan visibles i quotidianes que molta gent es pot permetre el luxe de fer que passin desapercebudes. Les capelletes són llocs on reflexionar sobre la teva pròpia naturalesa.

Cannaregio+site+map2-jpg
Peter Eisenman: Pla per al Cannaregio muntat amb l’Hospital de Le Corbusier (no construït), 1978. I si fos un mapa secret de capelletes?

I més: la sacralització és còmoda, perquè permet abstraure’s de tot això. Perquè li dóna una capa addicional de vida, d’anècdotes i històries, d’un amor que, igual, no existiria d’una altra manera. La sacralització permet traslladar la lluita contra els elements a altres tipus de lluita, com guerres(7), o permet, en darrera instància, la seva resecularització, o la seva deriva vers un altre tipus de sacralització per tal de dedicar-les als Comunistes, als Set Màrtirs o a la Partisana(8). Moltes capelletes són anònimes. Fantasejo amb que algunes d’elles són obres secretes dels grans arquitectes que han fet de Venècia el que és. Entrat el segle XX s’ha descobert que és així gràcies al concurs d’arquitectes com Carlo Scarpa, que sabia una o dues coses sobre la ciutat i els seus excessos. Busqueu relacions entre la seva obra i el Harry’s Bar i pregunteu-vos per què.

monument-a-la-partisana
Carlo Scarpa, Monument a la Partisana (1961-1969). La capelleta més atípica de totes a l’estar no tan sols enfrontada amb la llacuna, sinó dins d’ella.

Les capelletes s’usen, i es nota: la pintura és fresca, brillant, la fusta està sanejada. Quan es reparen les pedres dels paviments són sensibles a si n’hi ha alguna que pugui ser un exvot(9). Pot ser que s’hagi oblidat la petita història que n’ha construït més d’una, però importa relativament poc: la seva existència les ha superat.

Sempre es col·loquen a llocs de pas. Sempre a l’alçada de la vista. Sempre a carrers interiors, màxim enfrontades, i gràcies, a algun canal petit.

Mai miren el mar o un espai massa obert. Això es reserva per les grans esglésies que donen l’escala de la ciutat. Ara ja sabem per què. Les capelletes són un mapa secret de la intensitat de l’activitat veneciana. Les capelletes ens indiquen quina és la manera en que s’habita la ciutat. Venècia és una ciutat de racons. De patis ocults. De secrets. Venècia és una ciutat de colors terrosos, càlids, vermellosos. És una ciutat d’esquerres. Només així s’hi pot sobreviure.

Els senyors van obrir les grans extensions de terreny. Napoleó somniava amb grans bulevards rectes, però no et pots saltar el Gran Canal. Els dictadors la van connectar amb terra ferma amb un bon gust inesperat. Estaven massa ocupats per a mirar les capelletes. Les capelletes són la intimitat. Són el rastre dels venecians de cor.

Preocupeu-vos del dia que no hi siguin.

capelletes
Fotos: Maig 2016

(1) Encara que ara tothom qui es casa, que ja és dir poc, tendeix a anar més lluny, fet que per sí mateix ja dóna per a un estudi. Fa tan sols cinquanta anys ens conformàvem amb la Fonda Espanyola de Montserrat o, si eres de comarques, amb un Viatge a Barcelona. Ara fins i tot Tòquio ens sembla a prop. L’únic invariant de tot això és la cara de desconcert permanent del nuvi. Que, pobret, ni fumar pot, ja.
(2) El mestre Josep Lluís Mateo, posseïdor d’una enorme sensibilitat vers l’arquitectura clàssica, em comentava un cop que no es podia menystenir la capa de vulgaritat que recobreix tots aquests grans monuments rollo Palau Ducal o Basílica de San Marc que, indiscutiblement, són fites importants de la història de l’arquitectura, i em va convidar a considerar-la part integrant d’aquestes construccions. Ajuda bastant.
(3) Només cal fixar-se en la importància estratègica que conserva. Bona part de la superfície de l’Arsenal segueix sota control militar. Al costat mateix de San Giorgio Maggiore hi ha una base d’embarcacions militars lleugeres. Lleugeres però que et maten igual, vaja. Algunes illes són propietat de l’exèrcit i, no lluny, hi ha una base de l’OTAN.
(4) Entenent per tothom altres ciutat-estat, l’Església, amb la que està en pugna permanent, països estrangers (és a dir, no italianoparlants), etcètera.
(5) Una mica d’antropologia d’estar per casa a lo bèstia i generalitzant sobre la conducta dels venecians ho confirma: treballadors, fatalistes, alhora expansius i introvertits, tendents a excessos de tota mena. A Venècia no es refereixen mai a la Dolce Vita, sinó a la Bella Vita. El matís és més fatalista del que sembla.
(6) De vegades fantasejo amb que el pla d’Eisenman pel Cannaregio és una mena d’urbanisme fet a base d’un mapeig de la distribució de capelletes. I d’aquí a la Vilette.
(7) N’hi ha unes quantes per triar. No hem d’oblidar que Itàlia va ser un país bel·ligerant en les dues Grans Guerres del Segle XX, i això està present a l’imaginari col·lectiu d’una manera que els cínics dels espanyols no podem ni somniar.
(8) El Monument a la Partisana, de Carlo Scarpa, actualment encaixat entre dues estacions de vaporetto i delimitat, per tant, per dues d’aquelles piràmides de pilones de fusta, és un dels més patètics que mai hagi vist, el que resulta un elogi tenint en compte que és exactament el que es pretenia: consta del Cadàver De La Partisana abandonat al que és l’abstracció d’una platja, verd per les algues, exhibit sencer quan la marea està molt baixa, banyat per unes onades que ja no poden ofegar-la quan està més alta. Mirar-lo fa patir. El monument és una de les obres majors (i relativament desconegudes) de Carlo Scarpa.
(9) A Castello una existeix pedra vermella sota un passatge cobert que és molt fàcil que passi desapercebuda. Marca el límit d’abast superior de la pesta del barroc. Vigileu quan travesseu per allà, que trepitjar-la dóna mala sort. Molta.

This entry was posted in crítica, Uncategorized, Venècia, Venice and tagged , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *