Bringing it all back home

Second-Home-by-SelgasCano_dezeen_784_6

El 22 de març de 1965 un Bob Dylan furiós-massa-furiós rebenta les convencions del gènere al que se l’adscrivia, el folk, al llençar al mercat el seu disc Bringin’ it all back home, el primer de la seva discografia en que usa una banda de rock com a suport per a la interpretació d’algunes de les cançons que hi apareixen. El resultat d’això serà traumàtic. Els seus primers fans, que perceben el rock com una música reaccionària i sense missatge, no li perdonaran la seva electrificació. El desastre es consumarà el dia 24 d’agost d’aquell mateix any al festival folk de Newport, on l’artista apareixerà acompanyat de la banda que l’ha ajudat a enregistrar Highway 61 Revisited, el seu següent disc, que encara no ha sortit al mercat(1). El públic reaccionarà a la visió de Michael Bloomfield i el mateix Dylan calçant guitarres elèctriques amb xiulets, fent-los fora abans de la tercera cançó. El cantant es refugiarà a la Gran Bretanya, on farà una gira de la que sortirà xiulat a cada concert. De vegades s’hi torna(2). El trobador polític ha decidit defenestrar-se.

Conscient del moment que està vivint el músic, el director D.A. Pennebaker voldrà filmar un documental sobre ell. Al seu refugi londinenc el cantant ha coincidit amb tres amics, els cantants Bob Neuwirth i Donovan i el poeta Allen Ginsberg. El documental comença amb el cantant situat a un carreró lateral adjacent a l’hotel Savoy, mirant desafiant a càmera mentre subjecta una col·lecció de cartolines d’una mida una mica més gran que la d’un A3 a la ma, retolades pels seus tres amics i ell amb paraules i fragments del tema que sona mentre realitza l’acció, Subterranean Homesick Blues. El documental ha passat a l’oblit. El primer fragment del mateix (clip) és un dels vídeos musicals (videoclip, per tant) més famosos de la història(3). Tant famós que el disc sencer, des d’aleshores, serà conegut amb el nom de la seva primera cançó, Subterranean Homesick Blues, fins a l’extrem que en moltes edicions posteriors la portada apareixerà amb el títol canviat(4). No serà fins gairebé l’any 2000, després dels gravíssims problemes de salut que quasi maten l’artista, que el disc es continuarà reeditant amb el títol original.

dig yourself
Fragment del clip. A ma esquerra, Bob Newirth i Allen Ginsberg.

Subterranean Homesick blues s’enregistra sobre una secció rítmica de guitarra acústica (rascada per Dylan), baix i bateria, que suporta tres guitarres elèctriques(5) puntejades que li donen un tempo molt veloç. Sobre aquesta base, Dylan gairebé rapeja una lletra feta d’eslògans: frases curtes, ràpides. Accions.

Qualsevol dels dos títols del disc té a veure amb la domesticitat. Amb una domesticitat estranya, transitòria, lligada al moviment: estar-pensar-fer. El que es mostra perfectament al clip. L’estatisme del cantant, la caiguda de les targetes, el bombardeig de paraules. I un cameo de Newirth i Ginsberg xerra que xerraràs al marge esquerre de la pantalla.

En dates molt recents, l’equip espanyol Selgascano ha inaugurat al districte londinenc de Shoreditch el seu projecte Second Home, un local d’una certa mida on es lloguen espais de treball. El projecte neix d’una reflexió sobre no tant sobre les maneres de treballar que el segle XXI està recuperant o proposant com sobre la relació d’aquestes maneres de treballar i la domesticitat. O sobre la capacitat d’aquestes maneres de treballar per crear-la, o per, directament, ser domesticitat. Sobre, en última instància, què significa habitar avui en dia. La Second home no es pot habitar indolentment, sinó mitjançant un procés de colonització que necessàriament accepta una relació amb els altres diversa de la que s’obté tancant un habitatge sota pany i forrellat. Per tant, és un habitar negociat, on la comoditat d’un influirà en la de tots i viceversa. No és, ni pot ser, un espai neutre i fred. És un espai intencionat, on els arquitectes proposen unes condicions inicials i un sistema prou actiu i generós com per acceptar totes les capes d’activitat posteriors. És un espai que no imposa l’ordre, sinó que, senzillament, el fa possible i l’accepta a l’arquitectura. Gestos (que, a més, creen espai) com disposar bancs enlloc de cadires així ho indiquen. La vida queda incorporada a l’espai abans que l’habitatge: sense plantes no és possible. La intimitat es negocia amb educació i tecnologia: sabent com disposar-se, moure’s o mirar, creant espais propis a través de les pantalles dels ordinadors, o socials a través de les tauletes; és a dir, un portàtil, amb la seva forma de L que abriga un usuari i li dirigeix la pantalla a la vista aïllant la informació per ell mateix, és entès com la cèl·lula mínima d’espai, que pot anar creixent fins gairebé convertir-se en un habitatge mitjançant l’addició de pantalles i la solidificació del lloc de treball o pot, pel contrari, perdre fins i tot aquesta cèl·lula mínima mitjançant la tauleta, és a dir, la pantalla plana sobre la taula equipada amb un giròscop: l’ordinador social per excel·lència i, per tant, l’espai virtual social per execel·lència. Espai social, o personal, que es pot negociar amb l’arquitectònic, interaccionant junts i enriquint-se. És a dir, això pot passar a un banc, o a una cadira. Les diverses qualitats de llum (llum de fons, llums d’ambient baixes, llums de treball), els colors vius, la transparència de tot ajuden a configurar-ho tot així. I les plantes, sempre les plantes: l’arquitectura és natura, també. Arquitectura és confondre els límits, condensar bombolles d’activitat en un espai on la vegetació interior i l’exterior juguen a confondre’s. Arquitectura és un node. Arquitectura és, com al clip de Dylan(6) pura acció, pura transitorietat. Si tingués un espai com aquest l’artista no hagués hagut de retolar cap targeta, perquè Pennebaker hagués pogut resoldre-ho tot filmant persones en pla-seqüència. I, de ben segur, Ginsberg estaria allà escrivint poesia mentre provava d’emborratxar-se amb el veí.

Second-Home-by-SelgasCano_dezeen_784_8

Second-Home-by-SelgasCano_dezeen_784_5

Second-Home-by-SelgasCano_dezeen_784_2

Second-Home-by-SelgasCano_dezeen_784_0
Fotos: Iwan Baan.

dos portadas
Coberta original i la coberta amb la que es va popularitzar el disc, amb el títol canviat. Avui es troba de nou sota el títol original.

(1) No ho farà fins sis dies més tard, el 31 d’agost. Highway 61 Revisited serà la revolució. No és que Dylan s’hagi electrificat: es que el disc sona com una reunió de músics emprenyats tocant al límit. Cada tema destil·la amargor, sarcasme. Una ràbia continguda contra tot i tothom que estarà, literalment, a punt de matar-lo pocs anys més tard. (… no em vindràs a veure, aleshores, Reina Jane?)
(2) El que es pot sentir perfectament al seu famós Disc pirata de Londres (enregistrat realment al Free Trade Hall de Manchester), on un membre del públic l’insulta dient-li Judas. Ell s’hi torna anomenant-lo mentider per afrontar la interpretació de Like a Rolling Stone més memorable mai enregistrada.
(3) I, pel seu procés d’elaboració, podria anomenar-se, tranquil·lament, el primer videoclip de la història. Tot i que el primer a ser rodat expressament com a tal vindrà 10 anys més tard. Serà Bohemian Rapsody, de Queen, i el dirigirà Russel Mulcahy.
(4) Una pena. El disc és una obra mestra amb temes imprescindibles com She Belongs to me, Love minus zero o It’s all over now, baby blue. El canvi de títol els descontextualitzarà i els farà perdre el seu valor de sèrie. Cal oblidar que el mòdul LP no es consolidarà fins dos anys més tard amb l’aparició de discos conceptuals com Sgt. Pepper’s Lonely Heart’s Club Band, Surrealistic Pillow o The Velvet Underground and Nico, entre d’altres.
(5) Al Gorgori, Kenny Rankin i Bruce Mr Tambourine Man Langhorne, a qui Dylan, després d’haver-li posat el motiu, li dedicarà al mateix disc una de les seves cançons més famoses, que servirà, en versió elèctrica, de trampolí a la fama a The Byrds.
(6) Perquè després li neguin la seva capacitat com a visionari.

This entry was posted in crítica and tagged , , , , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *