Arquitecturia guanya els Leaf Awards 2010 en la categoría d’arquitectes joves


foto: Jaume Prat
Arquitecturia (Olga Felip i Josep Camps) ha guanyat els Leaf Awards 2010 a la categoria d’arquitectes joves, pel Centre Cívic de Ferreries que vaig ressenyar (Arquitecturia: Centre Cívic de Ferreries )
La felicitació és triple: per haver guanyat, que sempre està bé, perquè l’edifici és esplèndid i perquè el premi és europeu. Tenint molt clar que arreu és si fa o no fa el mateix, Espanya (o Catalunya, que, en aquest cas, és exactament igual) és un país espantós: poca meritocràcia. Poca cultura democràtica. Passadissos, contactes. Prefereixo infinitament els països amb mentalitat protestant encara que siguin més avorrits i/o hi plogui més..
Mai havia cregut en els premis. Ara peso més, tinc més informació i sóc més pragmàtic. També més hipòcrita, i he acabat prestant-los molta més atenció per tot això.
Els premis són un mecanisme pervers de promoció, per bé que entre tots els estem fent imprescindibles. M’explico: posem, per exemple, els FAD 2010, que estan a punt de caure. Esquizofrènics: d’entrada; massa categories. Per què l’esplèndid Passeig Marítim de Benidorm de Ferrater i Xavier Martí no pot competir amb el Museu Arqueològic de Vitoria, de Patxi Mangado, igualment emocionant? No són els dos arquitectura? Etiquetes: ara el Passeig Marítim és “espai públic”. Com si el museu només permetés l’accés als pèl-roigs esquerrans. Aquesta taxonomia empobreix, categoritza i limita mentalment arqitectes i membres del jurat (la part onanista de l’assumpte), i confón el públic.Hi hauria d’haver un sol premi, però, és clar, massa pressions. Massa covardia.
Segon, aquest any s’han ajuntat tota una sèrie de projectes excepcionals que fan que, guanyi qui guanyi, el veredicte sigui injust: els edificis de Manuel Ocaña, Andrés Jaque, el Grupo Aranea, Patxi Mangado i Carles Ferrater & Xavier Martí mereixen guanyar. Tots. A partir d’un cert nivell de qualitat el veredicte és polític: més passadissos.
I a l’inrevés? Vull dir quan els edificis seleccionats no tenen interès: els FAD mai s’han declarat deserts, i hi ha hagut anys de sequera.I els edificis bons que no es nominen?
Després , el factor tàctic: Què es vol explotar, o exportar? Quines tendències es volen marcar?
I més: què passa quan tens equips d’arquitectes quemai s’equivoquen? Siza, Pinós, Llinàs, Moneo, RCR: difícilment deceben. Difícilment baixen el llistó. Els nominem sempre? Mai?
En canvi, per alguna estranya raó ens hi pleguem, ho acceptem. Passem d’ells o els critiquem quan no coneixem els qui guanyen. Ens n’alegrem si ho fan amics nostres o equips que ens cauen bé.
Al final: els Trade, el Cementiri d’Igualada, la pavimentació dels carrers d’Ullastret, la labor d’alcaldes com Montserrat Tura o Valentí Agustí, les temptatives d’Ignacio Paricio de millorar el Codi Tècnic, no són ni seran premis FAD.
El barri de can Tunis, el super de la droga més important de Barcelona, el barri més degradat de tota l’àrea metropolitana, fracassat, enderrocat, aplanat, construit per l’arquitecte Jaume Sanmartí, sí el va guanyar.

This entry was posted in Uncategorized. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *