L’arquitecte sense atributs, 4_ L’actor britànic

Sir Anthony Burgess definia la seva llengua materna com una barreja entre alemany i francès(1). Un dels exemples que explica millor les rèmores històriques que això comporta és la família de paraules referides al món de la interpretació. La professió d’actor en anglès es coneix per la seva accepció llatina: actor. Per a definir la seva tasca no solen parlar d’actuació (to act), sinó d’interpretació (to play). Per tant, quan es refereixen als actors en el context d’una obra de teatre passen a ser intèrprets (players). Aquesta explicació va ser narrada pel gran (i resignat) Lluís Homar per a dir que els actors britànics eren, i són, estructuralment millor que els actors espanyols. Mentre que uns parlen de fingir els altres parlen de posar-se el personatge i passar-lo pel filtre de la pròpia personalitat. Entre els dos verbs que defineixen el mateix hi ha un abisme. És així com s’entenen interpretacions com les de la Royal Shakespeare Company, però també com el cinema més comercial es pot veure enriquit per aquests personatges que, gairebé hieràtics, interioritzen un torrent d’emocions que només surt amb comptagotes. Aquests personatges que implosionen i actuen cap a dins interpretats per actors d’alta escola com Christian Bale, Scarlett Johansson, Tom Hardy, Cate Blanchett, Ryan Gosling, Kate Winslet (o Cassey Affleck o Amy Adams o Colin Firth o Tilda Swinton. No acabaria.) Desenes d’ells, fins a l’extrem que la qualitat de les pel·lícules de Hollywood la donen no tant les interpretacions que aquests personatges ens van llegant regularment, sinó una plantilla d’excel·lents actors secundaris gairebé anònims virtualment inesgotable.

Si a l’entrega anterior hem convingut que els edificis són persones(2) en aquesta parlarem de com la interpretació proposada per aquestes persones pot anar-se depurant gradualment fins arribar al grau d’abstracció proposat pels actors britànics.
Reprenguem la figura de Raimon Duran Reynals. Hem deixat l’arquitecte just a l’inici de la Guerra Civil construint dos cops el mateix edifici en sengles versions moderna i neobrunelleschiana. Vindrà la derrota de les llibertats, els anys foscos, l’estraperlo. El nostre home serà l’arquitecte dels advenedissos que suporten la dictaduda(3), pels que tirarà majorment per la banda neobrunellesquiana sense que la seva arquitectura perdi interès. L’arquitecte, però, impulsat pel seu enorme volum d’obra, tampoc perdrà ni la il·lusió ni les ganes d’expressar-se. Però Duran no és un revolucionari. Duran és un arquitecte de cambra que es deu als seus clients sense cap mena de voluntat teòrica. Per ell la professió és construir edifici rere edifici(4).


Raimon Duran Reynals, habitatge a La Fosca, 1945. Foto: Quaderns.

Hi haurà algun moment de la seva vida en que aquesta actitud el comença a fer estar de tornada de tot. La seva arquitectura comença a depurar-se, a tornar-se tersa, a despullar-se d’elements superflus fins arribar a les seves darreres obres: façanes llises, finestres. Res més. Duran ha aconseguit el grau de significança màxim dient-ho gairebé tot sense que sembli que faci gairebé res. La seva no és exactament una actitud moderna. Com Adolf Loos abans que ell, Duran té clares les seves arrels, la manera en que és capaç de ser més eficaç. I es va tornant cada cop més efectiu, més sintètic, igual o més expressiu que sempre.
Duran ens enfronta amb un qüestionament radical del que vol dir l’actitud moderna, aquesta que suposadament parteix sempre de zero adequant contextos amb mitjans i finalitats. Ell fa exactament el contrari. Duran mai parteix de zero(6), sinó que ho fa amb una motxilla ben carregada d’intencions i bagatges que va condensant cada cop més amb menys fins arribar a la pura proporció i al gest mínim i a una contenció tan cap a dins que no necessita ni explicar-se.


Raimon Duran Reynals, habitatges al Paral·lel, Barcelona. 1962. Foto: Quaderns.

Un dels seus últims projectes és la casa Muntadas, ubicada al carrer Saragossa més amunt i a l’altra banda de la casa Tàpies de Coderch. L’encàrrec és prou singular: habitatges-taller per artistes. Duran s’hi enfrontarà valorant els metres cúbics per sobre dels metres quadrats: contenidors de dues alçades expressats per finestres gairebé quadrades obertes sobre un mur revocat. Dues fileres paral·leles de finestres de bona mida amb unes fusteries meravellosament dissenyades. Res més. La mesura de les proporcions de la façana, la comparació amb els edificis veïns (un de contemporani a l’esquerra, un de més modern a la dreta), els ritmes, tot és a l’abast de qui ho vulgui veure: Duran Reynals(7), que ja havia aconseguit expressar els mecanismes de l’abstracció del projecte, s’ha convertit, per fi, en L’Arquitecte Sense Atributs.


Raimon Duran Reynals, Casa Muntadas, 1952. Foto: Jaume Prat


José Antonio Coderch, Casa Tàpies, 1963. Foto: Jaume Prat


Raimon Duran Reynals, Casa Muntadas, 1952. Planta dels habitatges.

(1) que en el seu recorregut mental el deixava parlant aquests dos idiomes automàticament. I qui deia francès deia castellà o italià, i qui deia alemany deia alguna llengua eslava, i qui deia això deia rus… tenint en compte que el senyor parlava vint idiomes diferents o així mes dos o tres que es va inventar(5) igual tenia raó.
(2) Màscares. Recordem: persona és la màscara que els actors grecs es posaven per interpretar, una màscara que amplifica la veu i mostra tan sols una emoció cada vegada.
(3) Inclòs (o sobretot) el més cèlebre i execrable d’ells: Julio Muñoz Ramonet, de qui el seu germà Eudald serà, recordem, el seu advocat. Duran construirà per a Muñoz Ramonet la interessant torre d’oficines adjacent al Palau Robert, allà a la part alta del Passeig de Gràcia, ara seu de noséquina conselleria per callar, imagino, noséquines boques.
(4) Un exemple sobre la qualitat de l’obra d’aquest arquitecte. El seu trajecte vital el portarà a construir bastantes obres al petit i culturalment molt rellevant municipi de Sant Joan de les Abadesses, al Ripollès: una colònia obrera completa, diversos edificis d’habitatges, un parell d’edificis institucionals, cases, escoles, una nau industrial. La totalitat de la seva obra a Sant Joan està catalogada.
(5) Les diverses tribus que surten a l’adaptació cinematogràfica de La Guerre du Feu (1982), la famosa pel·lícula que va consagrar Jean-Jacques Annaud, parlen idiomes inventats per Burgess: sistemes lingüístics sencers i coherents creats pràcticament des de zero. És el tret més apassionant de tota la pel·lícula, malgrat estigui fet per absorbir-lo i no fixar-s’hi.
(6) Tampoc ho fan Le Corbusier ni Mies ni Wright ni cap dels suposadament moderns. Però aquesta ja és una altra història.
(7) Un dels arquitectes. Recordem que aquí en Duran és una mena de mèdium que en representa d’altres a altres països i èpoques. Aquí Duran, a part de ser un magnífic arquitecte, representa una actitud.

This entry was posted in Coderch, crítica, Duran Reynals, Uncategorized and tagged , , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *