L’arquitecte sense atributs, 2_ L’edifici tiresià.

Som a principis dels anys quaranta. Serrano Súñer(1) primer des del Ministeri de Governació ja abans que acabés la guerra i després des del Ministeri d’Afers Exteriors, que comandarà fins a 1942, ha imprès a la dictadura una ideologia filonazi que, en termes estètics, arrasarà qualsevol corrent que faci olor d’avantguarda. Abans de la guerra el GATCPAC ha estat un corrent cohesionat, molt més que el GATEPAC, i amb contactes polítics d’alt nivell: Pla Macià, Ciutat de Repòs i de Vacances, etcètera. Durant la guerra, a través de la revista AC, que començarà a publicar-se en català, el GATCPAC combat directament el bàndol feixista. Torres Clavé anirà al front com a capità i trobarà la mort al 39 cobrint el camí de l’exili dels civils republicans. Aquest corrent estarà estructuralment partit en dos: alguns arquitectes joves, singularment Sert, Illescas, Torres Clavé i Rodríguez Arias, s’han format en el Racionalisme més pur i radical i en seran militants de tot el que representa, estèticament i políticament. Altres arquitectes de més edat arribaran al Racionalisme (o s’hi acostaran) des del Noucentisme, el corrent cultural que identifica Catalunya amb les seves arrels hel·lèniques i romanes(2). Aquests arquitectes porten temps depurant el llenguatge clàssic fins al límit. El Racionalisme, per a ells, és tan sols un pas més d’aquesta evolució. Parlo de noms com Folguera, Gumà, Monravà, Goday, Rubió i Tudurí, els germans Puig i Gairalt o el nostre Duran Reynals, entre altres(3).

Alguns arquitectes encara més joves tindran una actitud tan ambigua com els seus majors noucentistes. Posem l’exemple més extrem: Josep Maria Soteras, nascut a 1907. Soteras és tan sols cinc anys més jove que Josep Lluís Sert, però ja és d’una altra generació. Els representats d’aquesta nova fornada estaran marcats per una actitud totalment pragmàtica. Formats, o almenys influenciats (fortament influenciats), pel racionalisme comencen a operar seriosament immediatament després de la guerra. Alguns, com Bonet Castellana, nascut a 1913, s’exiliaran. Altres, com el mateix Soteras, Francesc Mitjans, nascut a 1909, o Coderch (també del 13), abraçaran el franquisme sense embuts. La famosa anècdota de Coderch entrant al local del GATCPAC per arrasar-lo (robant, pel camí, tota la col·lecció sencera de revistes AC) vestit de milicià falangista, parlen de l’ambigüitat i la complexitat dels sentiments i de la ideologia d’aquests arquitectes. Coderch es passarà tota la dècada dels quaranta pivotant entre una mena de regionalisme castellà neomanxec i algunes vel·leïtats racionalistes, totes elles arquitectures estimables, per cert. N’hi ha una que, de pur evident pel visible que arriba a ser, ha passat gairebé desapercebuda: el primer Chiringuito (batejat així per González Ruano) construït a la platja de Sitges, on encara aguanta en un estat de conservació acceptable. Mireu-vos bé aquesta petita meravella: és pur GATCPAC.


El Chiringuito de Sitges. Reconstrucció: José Antonio Coderch, 1949. (gràcies a la historiadora Beli Artigas per la dada)

I amb això ens tornem a plantar als anys quaranta. El Racionalisme és, ras i curt, Entartete Kunst. O, dit en català, Art Degenerat. Inadmissible des de qualsevol punt de vista(4).


Adolf Hitler visitant a Munich l’exposició sobre Art Degenerat (1937), que recopilava el bo i millor de les avanguardes d’entreguerres. És impossible calcular el mal que va arribar a fer aquesta fotografia.

Els arquitectes que construeixen en aquesta època, pensaran, i amb raó, que amb el Racionalisme no n’hi ha per tant. Ja no és qüestió d’evitar un Art Degenerat. El tema és que el somni ha produït mostres, de manera que estan obligats a revisar-lo i avançar.

El prestigi del Racionalisme està basat principalment en tres punts:

-El primer d’ells és la seva sensibilitat social. Es pot matisar i discutir, però és allà. Tot i que no és l’únic corrent que la tindrà: el Noucentisme la ha tingut, el Modernisme també. El que vingui després l’haurà de conservar.

-El segon és una gran economia expressiva, sovint superior a les tecnologies de l’època. De vegades aquesta economia expressiva debilita els edificis, que funcionen millor amb materials en cru i/o amb algunes impostes i voladissos que creïn una primera capa de protecció contra els elements. Aquesta economia expressiva, que també té bona part de l’arquitectura popular, serà desitjable en temps d’austeritat, però desposseïda de tot el caire ideològic que ha pres als anys 30.


Habitatges al carrer Rosselló (1929). Josep Lluís Sert, arquitecte: màxima economia expressiva.

-El tercer punt és el més controvertit. El Racionalisme ha fet passar molt bou per bestia grossa. Aquest origen ambigu del moviment, la dificultat de la seva implementació, la matusseria d’alguns que el practiquen ha portat a la creació de molts híbrids anomenats racionalistes sense ser-ho ben bé: més aviat són arquitectures clàssiques pintades de blanc i amb baranes de tub. I, per acabar-ho d’adobar, Philip Johnson i Henry Russell-Hithcock l’han convertit en un estil.


Habitatges al carrer Vallonhrat. Ramon Puig i Gairalt, arquitecte: vers el Racionalisme des del Noucentisme. Foto: Jaume Prat.

Els arquitectes de postguerra, per tot això, arribaran ràpidament a la conclusió que l’arquitectura no té per què tendir naturalment a aquest Racionalisme. Hi ha moltes maneres d’exercir la professió que no passen per ell i que són igualment vàlides.

No seguir aquest racionalisme allibera aquests arquitectes dels seus postulats, dels seus dogmes, del llast del discurs. Aquests arquitectes han sentit cants de sirena i s’han adaptat, sense que aquesta adaptació hagi de ser considerada una traïció. No són arquitectes renegats ni transvestits. Han fet les seves crítiques i n’han extret conclusions.

Hi ha un edifici a Barcelona que exemplifica a la perfecció totes aquestes contradiccions. Es tracta d’un gran edifici d’habitatges construït per Francesc Mitjans a 1944 per Dubler i Meyer a la cobejada parcel·la que formen els carrers de Balmes i Atenes quan es creuen amb l’avinguda del General Mitre.
Aquesta parcel·la ha estat estudiada prèviament per Francesc de Paula Nebot, un bon arquitecte historicista(5) que assajarà uns pisos de distribució enterament clàssica: passadissos, habitacions exteriors i interiors, espais no especialitzats, una col·lecció d’habitacions jerarquitzada més pel caràcter dels espais (és a dir, pels costums associats i per la decoració) que per la seva funció. La distribució és un reflex del seu sistema constructiu en murs de càrrega: les habitacions es comuniquen les unes amb les altres mitjançant portes en una lògica que tendeix al compartiment estanc.
L’aproximació de Mitjans serà més sensible al lloc.


Casa Dubler Meyer. Francesc Mitjans, arquitecto. Fotògraf desconegut.


Croquis de Fc. de Paula Nebot per a la mateixa parcel·la. Foto i plànol: Fons Nebot de l’Arxiu del COAC.

El front urbà de la parcel·la coincideix amb les orientacions est-nord-oest. L’orientació sud es reserva a un pati interior obert al carrer d’Atenes, enfrontat amb la falda del turó de Monterols i amb uns quants arbres crescuts. Mitjans distribuirà el programa d’habitatges de gran superfície per a gent acomodada(6) en tres bandes: nit, amb les habitacions abocades als carrers, una franja central de serveis i una franja de dia oberta a sud i a la tranquil·litat del pati interior. Apareixeran espais caracteritzats per la seva funció, i aquests es complementaran amb una relativa manca d’especialització dels espais de dia/nit. Els patis creixeran de mida i s’especialitzaran d’una manera que ara entenem com a canònica però que en aquell moment no ho era tant.


Planta redibuixada per Iñaki Tarragó. Va aparèixer a la revista DPA 31.

Aquesta distinció dia/nit de les façanes serà convertida per l’arquitecte en el tret més interessant del projecte. Les façanes urbanes d’habitacions es resolen d’una manera òptima amb finestres, mentre que a la façana de dia li va de perles una gran terrassa.

Les finestres i els ordres clàssics conjunten de perles.

Les terrasses i les bandes corregudes associades al Racionalisme conjunten de perles.

Per tant l’edifici tindrà una façana urbana clàssica i una façana interior Racionalista.

Les dues façanes es resoldran amb brillantor. La façana al carrer és la més interessant: un sòcol de dues plantes aplacat de pedra marca la línia de l’arbrat del carrer, la línia que té un caràcter més urbà, més dedicat al vianant. Canònicament es disposa un fust amb unes finestres de bona mida obertes sobre un mur de càrrega de maó vist. La coronació disposa una darrera planta amb finestres més petites i un barret que protegeix el conjunt.


Fotos: Jaume Prat.

La façana interior consta simplement d’unes bandes de terrassa amb un ampit mixt format per un muret de maó i una barana curta de brèndoles. L’ampit s’arrebossa i es pinta de color crema. Aquesta façana interior és més senzilla que l’altra pel fet que té menys implicacions urbanes. No ha de tractar amb el carrer. No ha de presentar cap coronació estranya, ja que està formada enterament pels voladissos de les terrasses. És, doncs, una façana racionalista clàssica disposada on aparentment no es veu.


Foto: Jaume Prat.

No us perdeu la façana del carrer Atenes, on Mitjans, simplement, fa xocar les dues composicions a sang d’una manera tan radical que sembla que estem davant de dos edificis fets per arquitectes diferents. Fins i tot el sòcol es trenca. El missatge és diàfan: classicisme a la ciutat, racionalisme on no destorba. L’estat de conservació de l’edifici és bo i, per tant, tot això és comprovable per observació directa.


Foto: Jaume Prat.

Mitjans, que abans de la guerra haurà construït un acceptable xalet racionalista a Sitges, combinarà aquestes dues maneres de fer molts anys: només cal que us mireu la fotografia superior per apreciar que, en primer terme, hi ha un edifici clàssic de pedra que emmarca les vistes al Banco Atlántico (un dels Mitjans més coneguts, una còpia tan descarada de l’edifici Pirelli de Gio Ponti que es diu (no ho tinc comprovat) que li va haver de pagar drets d’autor): també és de Mitjans, en aquest cas amb una façana interior nua, desangelada, ni carn ni peix, experiment que repetirà altres cops on no el vegin.


Xalet a Sitges (circa 1935), Fc. Mitjans, arquitecte. Fotògraf desconegut.

Aquestes vel·leïtats classicistes canviaran de cop entre els anys 51 i 55. I és que a 1951 Francisco de Asís Cabrero i Rafael Aburto entregaran la seva espectacular Casa de Sindicatos davant mateix del Prado, a Madrid (un altre edifici sense atributs homenatge a l’arquitectura feixista italiana), i a 1955 s’inaugura al carrer de Serrano l’Ambaixada Americada d’Espanya, obra dels arquitectes Ernest Warlow i Leland King, d’un racionalisme de segona generació prou elegant. Franco, necessitat del Pla Marshall, demanarà als seus arquitectes de cambra (singularment al brillant Gutiérrez Soto, que construirà l’Estat Major de l’Aire al mateix any) que a veure què poden fer amb aquest nou estil.


Casa de Sindicatos, Madrid. Fco. Asís Cabrero, Rabael Aburto arquitectes. Fotògraf desconegut.


Estat Major de l’Aire, Madrid. Luís Gutiérrez Soto, Arquitecte. Fotògraf desconegut.

La resta és el nostre present.

(1) En realitat era Sunyer, però d’alguna manera havia de disfressar els seus orígens catalans.
(2) I és curiós com un corrent ideològicament tan potent es formi a la contra: i és que el Noucentisme és una reacció contra el Modernisme, l’estil escollit pels indians nou-rics que volen distingir-se de la noblesa i la burgesia que s’ha quedat i que els menysprea.
(3) Puig i Cadafalch, el patriarca de tota aquesta generació i, probablement, l’arquitecte més complert que mai hagi donat Catalunya no farà aquest salt i es quedarà practicant aquest classicisme estilitzat. El Moviment Modern (auspiciat per polítics que no són enterament de la seva corda) li passarà per sobre.
(4) Se’ls ha oblidat molt ràpidament que la facció basca del GATEPAC ha estat abanderada per un arquitecte d’ideologia feixista: el gran José Manuel Aizpurúa, injustament afusellat a 1936 pel bàndol Republicà tres dies abans de l’entrada de les tropes feixistes a Donostia. Tenia trenta-quatre anys. Què hagués estat del Racionalisme espanyol si aquest arquitecte hagués sobreviscut a la guerra.
(5) El gran Oriol Bohigas l’anomenava “primoderivista”.
(6) Llegeixi’s “estraperlistes”.

This entry was posted in Coderch, crítica, Duran Reynals, Francesc Mitjans, GATCPAC, GATEPAC, Gutiérrez Soto and tagged , , , , , , . Bookmark the permalink.

2 Responses to L’arquitecte sense atributs, 2_ L’edifici tiresià.

  1. Muy interesante contribución, Jaume, me ha interesado muchísimo y los ejemplos muy ilustrativos.
    La idea de fachadas “traseras” como “escape racionalista” ya estaba de alguna presente antes de la Guerra Civil, y así se entiende que el nº. 17 de la revista AC del GATCPAC (1935) dedicase una parte de ese número a tratar de esas fachadas traseras del Eixample barcelonés como uno de los “orígenes de la Modernidad”, (momento en el que ya F.Mitjans colaboraba con el GATCPAC siendo él todavía estudiante de Arquitectura, no lo olvidemos). En Madrid, por ejemplo, podría decirse algo similar si vemos el edificio de Telefónica en la Gran Vía, y comparamos la fachada ecléctica y monumental a la calle y la de simples huecos modernos en la posterior.

    Por si fuera de tu interés te comento un ejemplo muy curioso de Mitjans: su propuesta de inmueble para viviendas de alquiler para la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros (galardonado con el primer premio del concurso en 1945), cuya fachada principal a la calle Balmes de Barcelona responde al obligado academicismo monumental, pero la fachada posterior es una modernísima retícula que sirve para pautar la geometría del despiece de la piedra de la fachada y para modular al mismo tiempo todos los huecos como elementos estandarizados dentro de esa retícula. Este anteproyecto (no construido) está publicado en la Revista Nacional de Arquitectura nº4 de diciembre de 1945, por si quieres localizarlo.

    Podría ser interesante ahondar en esta cuestión. Yo ya la he apuntado (aquí la referencia: https://www.academia.edu/34953580/LA_CONTINUIDAD_DE_LO_MODERNO_EN_LA_ARQUITECTURA_ESPA%C3%91OLA_DE_LOS_A%C3%91OS_40 ), pero me gustaría entrar más en ella, porque estoy estudiando la manera de introducir “lo moderno” en la #ArquitecturaModernaESP y esta es una vía más del asunto. Ahí te lanzo el guante… 😉

    Enhorabuena por tu artículo, y perdona por un comentario tan largo, pero me has “tocado la fibra”… SALUDOS.
    ( @ro_almonacid )

  2. jparquitecte says:

    Hola Rodrigo!

    Como esta serie no está cerrada (ya ves que, al revés de lo que suelo hacer, tiene número ordinal pero no número total) podré ahondar en estas cosas. ¿Tienes más información sobre este proyecto de Mitjans? En otros la fachada trasera es un fracaso. En el bloque en esquina de Mitre tan famoso es de una vulgaridad bastante insoportable. En el edificio clásico que muestro en la foto también. Mitjans tenía muchísima capacidad, pero también sabía dosificarla.
    Lo de tu artículo… pues lo leeré y haré otra enrega! A ver dónde llega. Puede ser un post de ida y vuelta por varios blogs!

    Saludos!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *