archbib.com_Josep Ferrando

Des d’avui està disponible, mitjançant subscripció gratuita a www.archbib.com el volum que correspon a l’obra de Josep Ferrando.

La història de Josep Ferrando, arquitecte conegut de sobres, és una història d’èxit. D’èxit fonamentat en una feina constant i ben feta, que plasma directament les seves inquietuds personals en una obra sense fissures, perfectament coherent en qualsevol de les seves manifestacions. I no parlo només d’arquitectura construïda.

Conèixer la base del seu treball i el que l’impulsa a expressar-se com s’expressa podria ser raó suficient com per a llegir el llibre. Però, al meu entendre, el motiu principal per a fer-ho consisteix en una actitud extrapolable a qualsevol carrera professional, a qualsevol volum de feina. Exportable, fins i tot, a qualsevol arquitecte sense oportunitat de construir: l’actitud de convertir tot el que es toca, qualsevol document, dibuix, maqueta, qualsevol fotografia, en arquitectura. L’arquitectura no s’expressa només a l’obra acabada. No és un document finalista. L’arquitectura de Josep Ferrando obvia completament el debat de quan un edifici comença a ser arquitectura, o quan acaba de ser-ho: si quan s’entrega al client, si quan es fotografia, si quan els pintors estan fent els darrers retocs, quan s’entrega el projecte d’execució o si realment comença l’arquitectura quan entren els clients. L’obvia perquè la seva resposta és que tot és arquitectura. Des del primer croquis que es fa a l’estudi a les maquetes de geometria, eventualment els plànols del calculista d’estructures i, fins i tot (com ho explica el propi Josep al llibre) el propi procés d’envelliment de l’edifici, i la seva restauració entesa com una segona vida.

En Josep Ferrando es un exemple de com una trajectòria vital pot ser, amb esforç i treball, arquitectura si així es desitja. Des de la mateixa carrera fins que pots tornar a l’acadèmia el que t’ha donat convertint-te tu mateix en professor passant per qualsevol cosa que es faci entremig. Més detalls, al llibre.


Foto: Adrià Goula

This entry was posted in crítica, Scalae. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *