Apunts dispersos per aproximar-se al Cabanon

cabanon1

El dia 11 de desembre de 2013, l’arquitecte José Ramon Hernández Correa va publicar, al seu blog Arquitectamos Locos? un article titulat La cabañita y la higiene sexual, sobre el Cabanon de Le Corbusier. Article que, treballant sobre referències de referències, és a dir, continuant un diàleg sobre aquesta obra, la desdramatitza llegint-la com una de les obres menors de l’arquitecte, tramposa per dependent de la veïna E-1027, la casa d’estiueig que Eileen Gray i Jean Badovici van construir-se a Cap Martin.

e1027 des del mar
El origen: E-1027 abans d’el Cabanon

L’autor comença el seu article amb una reflexió sobre com un autor connota una obra exemplificant-ho amb una història protagonitzada per Carlos Barral, editor que va refusar Cien años de soledad per considerar-la una novel·la confusa i fluixa. Hernández afirma que Barral refusa el llibre per no conèixer el seu autor, i, alhora, enveja la sort d’un Barral que ha sigut una de les úniques persones al món que ha llegit Cien años de soledad sense que li pesés el nom de García Márquez. Sort que, per desgràcia, cada cop comparteix més gent degut al retrocés cultural que està experimentant el nostre país. I segueix afirmant que el Cabanon es llegiria molt diferent de desconèixer l’autoria de l’obra, obvietat que dona peu a la reflexió.

Qualsevol obra d’arquitectura té una triple lectura crítica. La primera d’elles és relativa a l’obra com a objecte acabat i autònom, i hauria de ser independent de la seva autoria. Poso hauria en condicional, perquè, afortunadament el corpus teòric basat en obres d’arquitectura ben fetes és el suficientment extens com per a que sigui inabastable, i, en aquestes circumstàncies, un dels criteris de selecció fonamentals és la recerca de les obres per autor. Com una mena de segell de qualitat, o de grau zero sobre el que començar a discutir. L’esforç que s’ha de fer per a llegir les obres de manera autònoma és considerable i necessari.

La segona lectura és relativa a la influència d’aquesta obra i al seu posicionament a una xarxa d’obres que forma un diàleg, una constel·lació que remet al món de l’art en general.

La tercera és relativa al valor de sèrie de l’obra dins el discurs d’un autor, o d’un arquitecte en aquest cas. Hernández, conscient d’aquestes lectures, visualitza les tres discutint el seu valor com a obra autònoma, categoritzant-la com una anècdota dins l’obra de l’arquitecte i (inevitablement) valorant el seu paper dins un rosari d’obres relacionades que parlen de la seva enorme influència: aquesta via ha estat la seva porta d’entrada a les altres dues. Viatge que he procurat, de manera conscient, fer a la inversa.

Le Corbusier es projectarà tres habitatges al llarg de la seva vida, dels que en construirà dos. El tercer, Ma Maison, esdevindrà un model escalable que passarà a formar part indestriable de la seva arquitectura. Els dos habitatges construïts seran complementaris: un, emplaçat a un àtic de la Porte Molitor de Paris, sobre un edifici que projecta i construeix ell mateix, conté el seu habitatge i el seu taller de pintura. Allà viu mentre treballa al seu estudi. L’altre és el Cabanon, emplaçat a Cap Martin. Allà estiuejarà.

taller LC
Taller de pintura de Le Corbusier al deu habitatge de la Porte Molitor, París

Ma Maison, sense emplaçament definit, sembla més una exploració sobre els mecanismes de funcionament intern del seu habitatge que un projecte definit amb un emplaçament concret. No cal oblidar que, si fem cas dels escrits de l’arquitecte, aquesta manera de projectar no li és aliena: la casa que l’arquitecte construeix per la seva mare a la riba del llac Léman, al municipi de Vevey, comença com un projecte sense emplaçament que s’acabarà adaptant a posteriori a una parcel·la concreta d’un lloc concret.

ma maison planta
Ma Maison, plànols

ma maison
Ma Maison, perspectiva

chandigardh arq
Escola d’Art i Arquitectura, Chandigardh, inspirada directament en Ma Maison (veure secció central)

Le Corbusier, com molta de la gent que té oportunitat de fer-ho, viu en xarxa. Al seu cas concret, passa la maduresa vivint en una xarxa que té per nodes obres que ell ha projectat i construït, de les que n’és el propietari. Le Corbusier estira la seva vida al marge (si és que queda marge) dels seus projectes en un triangle format per Paris, Vevey, on viu la seva mare, i Cap-Martin: el Mediterrani que adora fins al límit de buscar-se com pot una excusa genealògica per a justificar-ne la seva necessitat. A cada lloc on s’està l’arquitecte seguirà vivint en Xarxa. Molta gent viu en xarxa: desplaçaments diaris, estacionals, anuals. De casa a la feina, de la feina a casa. Un bar on esmorzar o prendre alguna cosa cap al tard. Casa d’un amic. I, a partir d’aquí, tanta complicació com es vulgui. La llar o allò que podem anomenar llar, és un sistema més que no pas un lloc físic, que tindrà, com a últim (i més important) factor el proporcionar seguretat no tan física com psicològica. Només allà, tancats entre quatre parets, és complicat que puguem realitzar-nos com a éssers humans.

El Cabanon és un habitatge expressament dissenyat per a viure en xarxa. El famós bany pràcticament al bell mig de la sala (en realitat, segregat a un racó) té més una funció simbòlica que una funció real. Le Corbusier dona als aparells d’aigua estàndard, comprats a qualsevol botiga, un enorme valor simbòlic, potser recordant els seus orígens com a arquitecte higienista a un Paris encara necessitadíssim d’infraestructures tan bàsiques com una cambra d’aigua a cada habitatge. La cuina, per a ell, simbolitza poc, i, com que l’arquitecte realitza tots els àpats fora de casa, no la necessita. Així que no n’hi ha cap.

hab LC cambra banys
Sala d’aigües a l’habitatge de Le Corbusier en la Porte Molitor. Foto presa des de l’estar

El fet més rellevant de tot el Cabanon, però, apareix ocultat a gairebé totes les fotografies i tan sols insinuat als plànols: l’habitatge té una mitgera. I no qualsevol mitgera, sinó una mitgera contra el restaurant L’Étoile de Mer, projectat i construït pel propi Le Corbusier per al seu amic Thomas Robert Rebutato. El Cabanon no té una sola porta d’entrada: en té dues, una d’elles interior, semblant a una comporta de submarí, que dona accés directe al restaurant: no hi ha Cabanon a part, separat de l’Étoile de Mer. Les dues peces formen, des del principi, una unitat arquitectònica. L’Étoile de Mer s’ampliarà, poc més tard, amb una sèrie d’habitacions (Unitat de càmping, segons la terminologia de l’arquitecte) projectades i construïdes per Le Corbusier. Que, certament, haurà fet comprar mitjançant terceres persones la casa E-1027, també propietat seva, amb la que té una relació més complexa, inabastable aquí. I, addicionalment, es farà disposar a pocs metres del primer Cabanon un segon Cabanon, exempt, que usarà com a estudi d’estiu. Per tant, el Cabanon és (tan sols per Le Corbusier: no així per qui vagi a estiuejar allà) el centre d’un complex que té com a peça fonamental un element que no és propietat de ningú, el mar, i quatre (o cinc, comptant la E-1027) peces sense les quals l’habitatge està coix: li permeten alimentar-se, banyar-se, gaudir del medi i rebre els amics amb els que gaudeix passant el seu temps de lleure.

porta interior cabanon
Porta interior del Cabanon sobre l’Étoile de mer

etoile de mer e1027
L’Étoile de Mer, adjacent al Cabanon

cabanon etoile de mer
Relació entre el Cabanon i l’Étoile de mer

OLYMPUS DIGITAL CAMERA
Unitat de Camping de l’Étoile de mer

Cabanon_vacances_taller
El taller de Le Corbusier adjacent al Cabanon

10-Roquebrune bay, Eileen Gray's E-1027 white building at centre, Cabanon next to it.
Vista de tot el complex: les construccions de Le Corbusier amplien i controlen la E-1027, que funciona com a sòcol del complex

I és en aquestes circumstàncies que el Cabanon està complet: peça simbòlica, també ho serà la seva carència de tot l’equipament necessari per a anomenar-lo llar com a peça autònoma que no serà mai.

cabanon plànol
La planta del Cabanon: dues portes d’accés, sense cuina. Bany simbòlic. 

El Cabanon ens parla de les escales de l’habitatge i del que significa ser conseqüent amb això sabent que es viu no tant en una peça complerta com en un node. Un node, òbviament, escalable: un node dins Cap Martin, un node amb Paris i Vevey. O amb Chandigardh, Nantes o Marsella: la noció de llar (i cada cop més al nostre món) ultrapassa en molt les quatre parets del que hom pot anomenar, si té sort, casa seva.

I tot això sense parlar de les xarxes virtuals. El que és un altre article.

This entry was posted in crítica and tagged , . Bookmark the permalink.

One Response to Apunts dispersos per aproximar-se al Cabanon

  1. José Ramón says:

    Fantástico.
    Me alegro de haber escrito lo que escribí sólo por haber servido de acicate para que escribieras este artículo.
    Por fin leo un análisis serio y complejo sobre el Cabanon.
    Me descubro. Has trascendido el mero análisis del objeto para reflexionar sobre el acto de habitar y sobre la compleja personalidad de Le Corbusier.
    Muchas gracias.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *