Apetència pels colors verinosos

(Article publicat a Scalae el 5-03-2013)

Les històries de venjança són un gènere literari incòmode. El patró d’aquestes històries és sempre idèntic: un protagonista aconsegueix redimir un greuge després d’un viatge iniciàtic que el canviarà per sempre. La venjança serà premeditada, dura, incòmoda pel que tindrà d’inclement. De vegades, desproporcionada. Hi haurà víctimes col·laterals. El final serà tan retorçat i violent que arribarà a negar la possibilitat d’una catarsi.
A 1973 s’estrena el segon llargmetratge de Clint Eastwood, High Plains Drifter (Infierno de Cobardes, en castellà), una duríssima història de venjança en que un pistoler sense identitat i sense passat (podria ser, fins i tot, el mateix personatge que, dotze anys més tard, protagonitzarà Pale Rider, potser la seva primera obra mestra absoluta) acabarà simultàniament amb un poble i amb la banda de bandits que l’acabarà arrasant. Vigileu amb la versió espanyola, que va alterar seriosament el guió original convertint al protagonista en el germà del xèrif assassinat, el que només va ser cert a les primeres versions del guió. Eastwood dona la volta al gènere negant qualsevol identitat i, per tant, qualsevol motiu conegut, al protagonista, convertit així en un personatge ambigu, sobrenatural, una mena d’àngel justicier sortit de les planes més negres de l’Antic Testament.
High Plains Drifter té una estructura en espiral, on la violència física i moral es va incrementant fins l’orgia de sang final. Per a preparar aquesta escena, el protagonista ordenarà als habitants del poble que el pintin, gairebé com si cavessin la seva pròpia tomba, enterament de vermell: façanes, parets, teulats, fusteries. Tot vermell sang. El decorat, un poble construït expressament per a la pel·lícula a la riba del llac Mono, a Califòrnia (un llac salat natural proper al llac Tahoe), quedarà completament transcendit, convertit en arquitectura amb només aquest gest. La pintura vermella l’uniformitza i el converteix en un projecte unitari, una obra que recordarà experiències més o menys contemporànies (potser, fins i tot, posteriors) dels Five Architects, o que recordarà obres d’arquitectes com Jean Nouvel o Steven Holl. La qualitat arquitectònica que aquesta capa de pintura dona al poble és indiscutible.

Però no s’ha d’oblidar el per què d’aquesta intervenció: l’escenificació d’una venjança. La conversió del poble en un escenari dantesc, al·legoria explicitada, fins i tot, amb un cartell que dona la benvinguda a l’infern.
El que transcendeix aquest conjunt de cases desorganitzat fins a convertir-lo en arquitectura és la voluntat de fer mal. El tret, la manera de simbolitzar-ho, és anàleg al color que la natura usa per a advertir que l’ésser viu que el posseeix és verinós.
Molts edificis contemporanis estan decorats amb aquesta paleta de colors: combinacions violentes de groc brillant i negre, vermell, taronja amb verd brillant. Colors malsans usats com a signe de perill convertits, reconfigurats com una cosa atractiva a l’ull en una inversió de codi digna de ser reflexionada. El que una pel·lícula com aquesta posa de manifest d’una manera violenta, usant el codi d’una manera anàloga a la pròpia natura. Retorçar la semiòtica usant els colors d’advertència com a plomatges que atrauen l’atenció d’edificis, independentment de la seva qualitat, és tot un manifest sobre l’antiurbanitat (en termes literals) de determinades arquitectures-reclam.

This entry was posted in crítica, Scalae and tagged . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *