El Moviment Modern es va quedar a la cuneta.

MED_AD_1_r

El casc antic del poble de Medinaceli s’ha salvat de l’especulació gràcies a que l’activitat econòmica del poble ha portat a la creació d’un segon nucli(1) sobre l’antic traçat de la carretera N-2 de Madrid a Barcelona, separat un parell de kilòmetres del primer, on disposar els petit hotels i restaurants de carretera i serveis associats i habitatges. El casc antic, allunyat del traçat de la carretera, roman al cim de la falla que marca el límit sud de Castella-Lleó vigilant un paisatge àrid, al·lucinant, bellíssim. Medinaceli té de tot: ruïnes romanes que indiquen l’origen de la ciutat i estan ben conservades i inclouen un arc de triomf que converteix les vistes llunyanes en paisatge i esglésies cristianes i una plaça renaixentista i corralas i estructures de pedra i de fusta i de fang i uns carrers ben tensionats i unes alçades que s’han preservat baixetes amb una volumetria urbana íntegra i preciosa, i fins alguna intervenció d’arquitectura contemporània convenientment sensible i mimetitzada i construïda i preservada amb bon gust.

MED_1_rd
L’arc de triomf romà de Medinaceli.

Quan entrem al poble vell trobem un aparcament gegantí amb vistes (tot el que no és ser dins el poble vell es recompensa amb aquestes vistes flipants) limitat per una petita construcció de totxo arrebossada i pintada d’un ocre bastant cutre ubicada just al límit de la falla, alineada amb l’arc de triomf, controlant vistes en forma de proa. Si ens la mirem de més a prop comprovarem que aquesta construcció està formada per un edifici principal relativament petit, de dues plantes, coronat per un teulat a quatre aigües amb teula àrab de baixa pendent, teulat contingut dins els límits de la volumetria, marcant un volum pur sense ràfecs. A aquest cos se li adossen una sèrie de cossos més petitons i una tanca. Un d’aquests cossos és un pavelló de planta baixa cilíndric que es macla harmoniosament amb el cos principal. Els altres són cossos auxiliars sense interès que s’han adossat posteriorment sense ordre ni concert.
L’estat de la construcció és preocupant. El teulat a quatre aigües aguanta bé. S’hi insinua una pèrgola d’accés de la que tan sols queden dos ferros retorçats. El cos cilíndric té el teulat enfonsat i hi plou a dins.

Una segona mirada es fixa en la composició del volum, en la seva harmonia amb el paisatge, en l’organització lineal i el joc de proporcions entre el cos alt i el cos cilíndric. Aquesta segona mirada detecta fàcilment els afegits, els esborra i es queda amb els rastres d’un edifici estimable construït amb molta intenció. La tercera mirada es fixa en detalls tals com les finestres sense arestes verticals (el mur es doblega i es fica endins), una certa voluntat d’horitzontalitat, l’estructura del cos cilíndric i alguns petits detalls més que ha sobreviscut gràcies a la seva composició quasi-estructural, ja que qualsevol afegit ha desaparegut.

La meva vista va detectar tot això ja el primer cop que vaig visitar Medinaceli, quedant impressionat per aquesta petita construcció. El meu cervell la va catalogar com alguna cosa que valia la pena de tenir en compte i la va arxivar fins que aquest octubre una fotografia em va permetre identificar-la.

MED_AD_3_r

Aquella construcció són les ruïnes d’un dels albergs de carretera que els arquitectes Carlos Arniches i Martín Domínguez van construir al lloc. La identificació es va produir gràcies a la visita guiada que el museu ICO va tenir l’amabilitat de fer-me malgrat que l’exposició (que es podrà visitar fins al gener i és de visita imprescindible) encara no estava acabada de muntar del tot. Interpel·lats sobre el projecte dels albergs, ICO em va posar en contacte amb l’arquitecta María José Rodríguez Pérez, que, juntament amb l’arquitecte Antonio Cerezuela Puche es poden considerar una referència en aquests albergs de carretera. Potser la màxima referència al respecte gràcies a un article exhaustiu sobre el tema que inclou el redibuix de tot el material.

Els albergs de carretera són un projecte inventat per Carlos Arniches i Martín Domínguez a les planes del diari El Sol en el que solien escriure articles en la seva joventut. L’associació d’aquests dos arquitectes neix circumstancialment: la molta feina que tenia Arniches el porta a haver de ser a dos llocs diferents alhora al principi de la seva carrera (Bilbao i Madrid) de manera imperiosa. L’arquitecte ho resoldrà demanant al seu amic Martín Domínguez que assisteixi a la reunió de Madrid en el seu nom. D’aquest favor neix una associació professional que només podrà trencar la salvatge repressió de la dictadura, que desposseirà Domínguez del seu títol i el condemnarà a l’exili a Cuba primer i als Estats Units més tard, on desenvoluparà una interessantíssima carrera que comprèn la construcció d’un bon número d’edificis de gran qualitat i una important carrera acadèmica, i que condemnarà Arniches a un dolorós exili interior que el portarà a la construcció d’una sèrie de grans obres (un mínim de dos poblados de colonización i el centre dels estudis del tabac, a Sevilla, totes elles d’una qualitat gens menyspreable) des d’una posició voluntàriament marginal que el relega a l’estatus de vella glòria que ja no es fa amb els arquitectes que es senten còmodes (o almenys capaços de dir coses interessants) sota el règim de Franco. Arniches morirà prematurament als 63 anys.

perspectiva 1
Perspectiva de concurs per als Albergs de Carretera.

Als seus anys de glòria Arniches i Domínguez constituiran el paradigma de l’arquitecte compromès capaç d’entendre qualsevol peça que toquin com una obra de país. Formaran part de la vida cultural del país com a membres actius del GATEPAC i assessors arquitectònics de la Institució de Libre Enseñanza, entre mil altres coses més que l’exposició del museu ICO o el seu catàleg poden il·lustrar. Aquest compromís els porta a analitzar el pla de carreteres estatal, que pavimentarà centenars de quilòmetres de vies ràpides i permetrà, especulen, que els urbanites puguin visitar el territori amb el seu propi automòbil amb total independència per anar on vulguin.

Quintanar de la orden int
Saló interior de l’alberg de Quintanar de la Orden amb el plànol de la xarxa d’albergs grafiat a la paret.

L’encàrrec és proposat al recentment creat Patronat de Turisme d’Espanya (1928), que s’ho creu, s’hi compromet i convoca un concurs d’arquitectura per a la creació d’un projecte tipus “modern” d’alberg(3) a muntar en una parcel·la d’uns 2000m2 ubicada al costat mateix d’una carretera. La parcel·la ha de ser de propietat municipal. La distància a la carretera pot ser mínima perquè el trànsit de l’època era escàs i la seva velocitat mitja d’uns quaranta kilòmetres per hora. L’alberg inclourà deu habitacions per turistes, pensades per a que aquests hi facin estades curtes d’unes poques hores, una nit o dos màxim, un habitatge per a l’administrador i estances de servei per a un parc de mecànics, ja que els cotxes no són suficientment fiables com per a pensar que podran emprendre un viatge sense ésser revisats constantment. La instal·lació es complementa amb una petita benzinera.

Plano_de_Albergue_de_Carretera
Plànols del projecte tipus d’Alberg de Carretera en la versió finalment construïda.

Arniches i Domínguez es presenten al concurs i escombren els rivals guanyant per unanimitat: lògic si pensem que el projecte ha estat concebut per ells. La qualitat de la resta de les entrades de concurs serà tan alta que mourà el jurat a crear bastants accèssits i a remarcar altres projectes(4). Cal pensar que Arniches i Domínguez guanyen perquè ho tenen tot pensat: el tipus de construcció que han d’emprar, els amidaments, la manera de combinar projectes tipus, la seva capacitat per variar-los. Els arquitectes no estan especulant. Estan compromesos amb una tasca que ells consideren de país i la volen construir.

perspectiva 2
Perspectiva de la versió descartada d’Arniches i Domínguez.

I la construiran.

Quintanar de la orden
Alberg de Quintanar de la Orden i la seva relació amb la carretera.

El tema del projecte tipus té alguna cosa de manifest: el Moviment Modern considera que els projectes no tenen tan a veure amb el lloc com amb el seu funcionament intern. El mateix projecte, per tant, serà susceptible de ser muntat, posem, a Argel i a Moscú(5). La construcció no estarà gens forçada: llums curtes, teula inclinada (rematada inferiorment amb arestes vives per allò de que el veritablement modern és el cub), murs de càrrega. Els elements que donen a la construcció un aspecte veritablement modern estan superposats: la marquesina triangular, eventualment usada com a sortidor de benzina, i un bellíssim grafisme tan a l’hora de dibuixar els plànols com d’elaborar la senyalètica. Coses del possibilisme amb que el racionalisme va entrar al nostre país a través de la Generació del 25 madrilenya (a la que es poden adscriure Arniches i Domínguez) i dels arquitectes noucentistes catalans (que podrien trobar la seva màxima expressió en els germans Puig i Gairalt).

manzanares 3
L’alberg del Manzanares i el seu estil de construcció “raonable”.

D’aquests albergs se’n construiran dotze. Alguns d’ells sobreviuen, la gran majoria desfigurats, mutilats, deformats de tan ús que han tingut. En aquest aspecte el de Medinaceli n’és una bona mostra i tornaré a centrar-me en ell.

L’alberg de Medinaceli es comença a construir a 1932 sobre una parcel·la de titularitat municipal. L’adaptació del projecte tipus i la seva construcció correran a càrrec de Carlos Arniches en solitari. L’any 1935 serà per fi inaugurat. A principis de la Guerra Civil és requisat per les tropes colpistes com a allotjament. Després de la guerra l’edifici tornarà a la seva funció original. En algun moment l’arquitecte Manuel Sainz de Vicuña el sotmet a les obres d’ampliació que el desfiguren per darrere. L’alberg seguirà funcionant com a tal fins a 1972, per a ser tancat per la seva insalubritat. Medinaceli el seguirà explotant com a hostatgeria gairebé fins l’any 2000, moment en que algunes parts del mateix es comencen a usar com a magatzem municipal fins a l’actualitat. A cada bugada es perd un llençol.

MED_AD_2

L’edifici, però, aguanta. Més que això: aquesta resistència l’ha convertit a ell mateix (un organisme de servei concebut per a visitar, estimar i preservar el patrimoni) en patrimoni. És, en certa mesura, el patrimoni del patrimoni. Part de la història del desenvolupament d’un país que lluitava per a establir estructures d’estat que permetessin lentament variar una condició que en quaranta anys de dictadura i quaranta més de democràcia a penes s’ha pal·liat(6). No és només la qualitat d’aquest edifici, encara reconeixible i apreciable: és el que aquest significa. La seva història, la història de la implantació d’aquests albergs creuada amb la història de les biblioteques, de les escoles, dels centres de salut, etcètera, una història de progrés que faríem bé de recordar i seguir.
I més: l’edifici és recuperable. La parcel·la segueix essent de propietat municipal. La seva funció principal (hotel per a turistes), perfectament viable. Tan sols es requeriria voluntat i una adequació de les habitacions, que actualment tenen uns estàndards de qualitat més alts, per a recuperar aquest i altres albergs d’aquesta xarxa. Des d’aquí ho reivindico i faig la crida a que el patrimoni de Medinaceli conti, en un futur, amb una obra del GATEPAC.

MED_AD_4_r
La privilegiada relació amb el paisatge de l’alberg de Medinaceli: això és recuperable.

(1) Que encara no s’ha transformat en paisatge malgrat ser un lloc més que interessant en aquesta configuració d’edificis urbans i anònims en un lloc que no té res d’urbà i que té poc d’anònim si es coneix bé (però la velocitat de la carretera ho transforma tot) i que fins i tot té perles arquitectòniques tan estimables com una petita església obra dels germans Fco. Javier i Juan Bellosillo(2).
(2) I els Bellosillo, tots ells (i són saga), tenen una història absolutament apassionant i injustament oblidada que m’he promès escriure algun dia però que no sé com perquè són tots a Madrid i m’obligaria a un Verkami o així. Un flipe, ja us dic.
(3) Els albergs no són l’origen del paradors. Ja des del primer moment coexisteixen les dues tipologies i es considerarà que la tipologia de parador requerirà d’un projecte específic per a cada un d’ells.
(4) Però com podeu imaginar no tinc informació sobre ells i per tant haig d’usar aquestes vaguetats. Però el clima cultural de l’època i les ganes que tenien tots fan pensar que aquesta afirmació no és gens exagerada.
(5) Que és on Le Corbusier proposarà exactament els mateixos edificis. Per no parlar de les seves Unités, cinc construïdes, totes gairebé clòniques.
(6) Ras i curt: Espanya (i Catalunya també, tot i que una mica menys) està seriosament desequilibrada, amb un dèficit de població important i una dependència excessiva de la capital i del litoral mediterrani. Això ja s’intuïa durant la dictadura de Primo de Rivera, es converteix en el cavall de batalla principal de la República i s’usa com a arma política durant el franquisme, quan convenia un país subdesenvolupat. Després s’ha fet poca cosa al respecte.

This entry was posted in Arniches Domínguez, Carlos Arniches, crítica, GATEPAC, Martín Domínguez, Medinaceli, patrimonio and tagged , , , , , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>