… a saucerful of architecture

(original aparegut el 2 de gener a scalae.net)


Pink Floyd és un grup marcat. A 1967, mentre estaven submergints a un cicle de concerts (una successió inhumana de gires on s’arribaven a fer dos concerts al dia a ciutats que podien estar allunyades tres-cents kilòmetres), Syd Barrett, líder, alma mater i compositor de pràcticament totes les cançons del grup fins aleshores, inclosos els dos únics singles d’èxit que van realitzar, Arnold Layne i See Emily Play, va embogir, quedant incapacitat per a exercir qualsevol tipus d’activitat intel·lectual consistent fins la seva mort, a 2007: el grup s’havia quedat sense cap.
Els altres tres membres fundacionals, Richard Wright, Nick Mason i Roger Waters, tenien la formació adequada per a portar bé la catàstrofe: els tres cursaven, a diverses facultats d’Anglaterra, estudis d’arquitectura. Mason, fins i tot, té un expedient acadèmic brillant del que avui en dia se’n segueix enorgullint. Ningú dels tres va arribar a construir res que no fossin els seus propis habitatges o les escenografies dels concerts. Junts, liderats, aquest cop, per Roger Waters, projecten, literalment, el grup que avui en dia coneixem.
La noció de projecte és el que porta a considerar Pink Floyd com un grup que decideix arquitecturitzar la música fins a l’extrem que els seus treballs poden ser considerats, sens dubte, tan arquitectura com qualsevol bon edifici construït. Vegem com.
1.- El grup assegurarà la seva continuïtat fitxant l’únic músic natural existent a les seves files, el guitarrista David Gilmour. Aquest assegurarà solvència tècnica, instint, capacitat de seguir composant bases melòdiques que animin, amb un grau d’inspiració calculat (el que el grup decideixi a cada moment) el caràcter fred i intel·lectual dels discos.
2.- Els treballs del grup es tornaran recurrents. Tan recurrents com el treball de qualsevol arquitecte que esculli una tipologia i desenvolupi la seva carrera en base a la mateixa, d’una manera directa, sense concessions: la planta central de Gaudí. Les estructures anisòtropes a Mies van der Rohe. La secció lliure a Rem Koolhaas. L’expressió a través del material de Peter Zumthor. Pink Floyd (el primer disc dels quals, The Piper At The Gates Of Dawn, es va grabar al mateix passadís dels estudis Abbey Road de Londres on, en aquest mateix moment, s’estava gravant Sergeant Pepper’s Lonely Heart’s Club Band) serà el grup que consolidarà el mòdul LP com a unitat artística. Després de l’etapa liderada per Syd Barrett deixaran de gravar singles per sempre. Pink Floyd perseguirà, després d’uns re-inicis desconcertats, el mateix disc insistentment, fins que el model atrapi la perfecció. Atom Heart Mother és el disc fundacional de la seva segona etapa. En ell, per primer cop, els diversos temes es convertien en fragments al servei d’una obra que te com a principal valor la continuïtat. Aquí, el paper dels arquitectes (singularment Mason i Waters) es torna clau, incidint gairebé exclusivament en les transicions, les entregues, deixant la composició dels temes a mans de Gilmour i a Wright com a enllaç entre els dos grups-dins-el-grup. El següent disc rellevant, Meddle, ajusta la producció a les capacitats musicals del grup, que havia usat el disc intermedi entre els dos, Obscured By Clouds, banda sonora d’un documental de Barbet Schroeder a gravar, per contracte, en una sola setmana, per a reivindicar-se com una banda sòlida de rock d’assalt. A partir d’aleshores, les necessitats de músics de reforç es veuran minimitzades. Aquests discos quedaran clarament descompensats, essent conjunts de cançons irregulars orbitant en torn a un tema central treballat fins a l’extenuació. Després arribarà la temàtica. Tota l’obra de Pink Floyd girarà al voltant d’un únic tema: la bogeria. L’enyorança del líder perdut, el joc entre el racional i l’irracional, entre l’instint i el control. La mateixa base del seu art.
3.- Quan el grup aconsegueix, per fi, l’obra perfecta (el seu disc de 1980 The Wall), on tot queda ajustat amb precisió, trigarà tan sols tres anys a dissoldre’s. La seva reunificació, ja sense Waters, serà una recreació dels èxits de la banda, amb cançons noves clarament inferiors que, sota el comandament de Gilmour, tan sols seguirà perfeccionant les interpretacions musicals sense aportar res de nou.
4.- Pink Floyd serà el primer grup en considerar tot el que envolta la música com a part integrant del mateix projecte. Les seves portades estaran realitzades per un artista tan sòlid com Storm Thorgerson (del que es prescindirà pel disseny de The Wall, a càrrec de Roger Waters, amb dibuixos de Gerald Scarfe) encara que hi hagi dibuixants molt bons entre els membres del grup, que van arribar a realitzar portades per altres grups. Les portades de Pink Floyd es projectaran seguint el mateix concepte, constituint obres de tanta força que el grup ha arribat a ser una icona fins i tot pels que mai hagin escoltat un disc seu. Les seves actuacions en directe es faran a escenaris d’espaialitat molt clara: un cercle central (el diàmetre del qual es va incrementant al ritme dels avenços de la tecnologia) ancorava el grup a un focus des del que línies successives de llum i so envolcallaven el públic en una experiència inèdita fins aleshores. El grup és l’introductor en directe del so quadrafònic, deslligant, per primer cop, la procedència del so de la situació geomètrica dels músics.

Storm Thorgerson: fotografia de portada per A Momentary Lapse Of Reason.

Totes aquestes pautes faran de Pink Floyd el grup de rock més atípic fins la data, contribuínt a ampliar les fronteres d’aquest tipus de música fins a qualsevol manifestació cultural que els interessés. Això té la segona lectura de poder considerar Pink Floyd com l’estudi d’arquitectura més atípic fins la data, el que ha ampliat la definició de la disciplina i ha aconseguit construir els espais (d’una manera efímera) mitjançant la llum i el so, elements eteris que, a través d’ells, van prendre tanta força com una estructura física.

Storm Thorgerson: Poster promocional de The Dark Side Of The Moon. 

This entry was posted in crítica, música, Scalae. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *